Cinc pèsols d'una tavella
Conte de Hans Christian Andersen

Cinc pèsols estaven tancats dins de la seva beina i com que ells eren verds i la tavella també era verda, es pensaven que tot el món era verd i tenien tota la raó. Tot el seu món era verd.

Aquella beina de la pesolera va anar creixent i també van crèixer els pèsols que per a poder aprofitar millor l'espai es van posar en fila.

A fora el sol brillava i escalfava la tavella, quan plovia la pluja la netejava.

L'interior de la beina era molt confortable, hi havia claror durant el dia i foscor a la nit, tal com ha de ser. Els pèsols de dins la tavella anàven creixent i es dedicaven a reflexionar doncs la seva vida era molt monòtona i alguna cosa havien de fer per passar el temps.

- Ens passarem tota la vida aquí dins?, es preguntaven.
- Mentre no ens endurim de tant esperar! Em fa la impressió que hi ha més coses allà fora, tinc un presentiment.

I van anar passant les setmanes, els pèsols es van tornar grocs i la tavella, també.

- Tot el món s'ha tornat de color groc! - van exclamar-se.

I realment podien dir-ho sens cap mena de dubte. Tot allò que ells coneixien era groc.

Un dia els cinc pèsols van sentir una forta estrebada, les mans d'algú havia arrencat la seva beina de la planta, i de sobte la beina del nostre conte amb unes quantes més es va trobar a la butxaca d'una jaqueta.

- Aviat ens obriran! - van dir-se els pèsols, delerosos de que arribés l'esperat moment.
- M'agradaria saber qui de nosaltres arribarà més lluny, va dir el més petit de tots cinc.
- No tardarem gaire a saber-ho.
- Serà el que hagi de ser, va contestar el més gran.

De sobte la beina es va trencar i els cinc pèsols van sortir rodant a la llum de sol. Eren en una mà petitona i de pell suau, un nen els subjectava amb força mentre deia que eren com fets a mida per la seva sarbatana.

I després d'agafar un pèsol i de posar-lo dins del llarg tub de la sarbatana va bufar amb força.
- Aquí em teniu volant per aquest món inmens! Atrapeu-me, si podeu!, i un dels pèsols va sortir disparat.

El nen va anar, un rere l'altre, agafant els pèsols i per a llançar-los com a projectils amb la seva sarbatana.
- Jo me'n vaig directe al Sol, va dir el segon. El sol és una beina com cal i que m'anirà molt bé.
I allà se'n va anar.

- Quan arribem a la nostra destinació podrem descansar una estona, van dir els següents. Però encara ens queda un bon tram per rodar!
I realment van rodar per terra abans d'anar a parar a la sarbatana, però finalment també hi van arribar.
- Arribarem més lluny que tots!

- Serà el que hagi de ser!, va dir l'últim, en sentir-se projectat per la bufada cap a les altures.
Aquest pèsol va anar a parar a costat d'una vella fusta, sota la finestra d'unes golfes, justament en un esquerda plena de molsa i terra flonja. La molsa el va embolcallar amorosament. I allà amagadet es va quedar el pèsol però no oblidat de la mà de Déu.
- Que sigui el que hagi de ser!, va tornar a repetir el pèsol.

A les golfes hi vivia una pobra dona que passava tot el dia treballant netejant estufes, serrant fusta i fent altres feines molt i molt pesades. Malgrat els seus grans esforços i que el seu ànim no defallia la dona seguia vivint en una gran pobresa. Durant tot el dia a la petita habitació de les golfes on vivia tan sols hi quedava la seva única filla, una noieta bonica i molt delicada que portava un any al llit malalta, lluitant entre la vida i la mort.

- Se n'anirà amb la seva germaneta!, suspirava la pobra dona, mentre pensava: Vaig tenir dues filles i vaig patir molt per a cuidar-me'n fins que el bon Déu va voler compartir la meva feina i se'n va emportar una que estava molt malaltona. Ara jo voldria que em deixés la meva filleta estimada, però potser ell pensa que no està bé que estiguin separades i se l'emportarà al cel amb la seva germaneta.

Però la noieta malalta anava aguantant i no es moria; la nena passava tot el sant dia al llit resignada i quieta, mentre la seva mare era fora de casa per a guanyar el pa per a totes dues.

Va arribar la primavera, un matí molt aviat quan la mare estava apunt de marxar a treballar, el sol va entrar a la habitació per la finestra i va il·luminar tot el paviment. I la nena malalta va mirar cap a la part baixa del vidre.

- Què és alllò verd que sobresurt a costat del vidre i que es mou amb el vent?
La mare es va acostar a la finestra i la va obrir una miqueta.
- Mira! És una planta de pèsols que ha brotat aquí amb les seves fulletes verdes. Com devia arribar a aquesta escletxa? Així doncs tindràs un jardinet per a observar, va dir la mare.
Va acostar el llitet de la malalta a la finestra doncs així la nena pogués observar la planteta i la mare va marxar a treballar.

- Mare, em penso que em refaré! El sol m'ha escalfat tan bé avui! El pèsol creix sense problemes, i jo també tiraré endavant com la planteta!, va exclamar la nena quan la mare va tornar a casa al capvespre.

- Déu ho vulgui!, va suspirar la mare, que no tenia gaire esperances per la curació de la seva filleta.

Malgrat tot, va posar un palet a costat de la jove planteta que tants ànims havia donat a la seva filla, per evitar que el vent la fés malbé. Va lligar un cordill des de la fusta inferior fins a la part alta del marc de la finestra de manera que la planta tingués un recolzament on enroscar els seus circells a mesura que que s'hi anés enfilant. I realment, es veia com la planta creixia cada dia.

- Déu meu, fins i tot està florint!, va exclamar la mare un matí i llavors va tenir l'esperança i la creença de que la seva filla malalta es refaria.
Va recordar que aquelles últimes setmanes la petita parlava amb més ànim, que ja feia uns quants dies que s'havia assegut sola damunt el llit i que des d'allà s'havia passat hores contemplant amb els ulls radiants el jardinet format per aquella única planta de pèsol.

La setmana següent la malata es va aixecar del llit per primera vegada durant una hora, i es va estar feliç, asseguda al sol, amb la finestra oberta. A costat de la finestra s'havia obert una flor de pèsol, blanca i vermella. La noieta inclinant el cap, va besar amb gran amor els delicats pètals de la flor. Va ser un gran dia de festa per a la noia.
- Déu misericordiós la va plantar i la va fer crèixer per a donar-te esperança i alegria, filleta meva!, va dir la mare, radiant, sonrient a la flor com si fós un ángel bo enviat per Déu.

Però ... què se'n va fer dels altres pèsols? Doncs veureu:
Aquell que va sortit disparat dient "Atrapa'm si pots", va caure dins la canal de la teulada i va anar a parar al pap d'un colom, on es va trobar com Jonàs al ventre de la balena.
Els dos pèsols mandrosos van tenir la mateixa sort i van servir per alimentar els coloms, així doncs com a mínim van fer alguna cosa positiva en la seva vida.
Pel que fa al quart pèsol, el que volia volar fins el sol, va anar a caure a un abocador. Allà s'hi va estar dies i setmanes en un bassal d'aigua bruta i s'anava inflant molt i molt.

- Com m'engreixo!, exclamava satisfet. Acabaré reventant que és tot el que pot fer un pèsol. Sòc el més important dels cincs que vam crèixer en la mateixa tavella.
I fins i tot l'abocador va acabar corroborant aquella opinió.

Mentre tant, allà dalt, a la finestra de les golfes, la noieta amb els ulls radiants i la brillantor de la salut a les galtes posava les seves mans juntes damunt la flor de la pesolera i donava gràcies a Déu per haver pogut superar per fi la seva llarga malaltia.

- El millor pèsol és el meu, seguia dient l'abocador.

Fi