En Polzet
El conte d'un nen petit com un cigronet

Hi havia una vegada un pobre camperol que s'estava una nit al costat de la xemeneia atiant el foc, mentre la seva dona filava, asseguda al seu costat.

L'home va dir:
- Que trist és no tenir fills! Quin silenci hi ha en aquesta casa, mentre que a les altres tot és soroll i alegria!
- Sí - va respondre la dona, sospirant - encara que en fos un de sol, i encara que fos petit com un polze, em donaria per satisfeta. L'estimariem més que la nostra vida.

I va succeir que la dona va sentir-se indisposada, i set mesos després va portar al món un nen que, encara que estava perfectament format, no era més gran que el polze. I els pares van dir:
-És així com l'havíem desitjat, i l'estimarem amb tota la nostra ànima.

Considerant la seva mida, li varen posar el nom de Polzet. L'alimentaven tan bé com podien, però el nen no creixia, si no que seguia tan petit com al principi. De totes maneres, la seva mirada era viva i espavilada, i ben aviat va demostrar ser tan llest com el que més, i molt capaç de sortir-se'n amb la seva en qualsevol cosa que fes.

Un dia en que el seu pare llenyataire es disposava a anar al bosc a buscar llenya, va dir-se, parlant a mitja veu:
- Que bé que m'aniria que el nen em pogués ajudar a portar el carro fins el bosc!
- Pare! - va exclamar en Polzet - jo et portaré el carro, pots estar tranquil, a l'hora convinguda seré al bosc.

I l'home es va posar a riure, dient:
- Com t'ho faràs? No veus que ets massa petit per a fer anar les regnes?
- No pateixis, pare, només cal que la mare enganxi el cavall, jo em posaré a la seva orella i el conduiré fins on tu vulguis.

Quan va arribar l'hora pactada, la mare va enganxar el cavall i va posar en Polzet a la seva orella; i així anava el petit donant ordres a l'animal. Tot va anar molt bé, com si el petit hagués estat un carreter amb gran experiència, i el carro va agafar el camí del bosc.
Però vet aquí que, quan girava per un revolt i el noiet va cridar, passaven per allà dos forasters.
- Òndia! - va exclamar un - Què és això? Allà va un carro, el carreter crida al cavall, i tot i això, no se'l veu per enlloc!.
- Aquí hi ha algun misteri! - va confirmar l'altre- Seguim el carro i mirem on va.

Però el carro va entrar al bosc, dirigint-se en línia recta al lloc en el que el pare estava tallant llenya. Al veure'l en Polzet va cridar:
- Pare, sóc aquí, amb el carro, baixa'm a terra!
L'home va agafar el cavall amb la mà esquerra, mentre amb la dreta treia de l'orella del cavall el seu fillet, que es va asseure sobre un bri d'herba.

En veure els dos forasters al petit vailet van quedar muts de sorpresa, fins que finalment es van dir:
- Escolta, aquesta menudesa podria ser la nostra fortuna si l'exhibíssim de ciutat en ciutat. Comprem-lo.

I dirigint-se al llenyataire, li van dir - Ven-nos aquest homenet, s'ho passarà molt bé amb nosaltres.
- No! -va respondre el pare- és la nineta dels meus ulls, i no el donaria per tot l'or del món.

Però en Polzet, que havia sentit la proposició, agafant-se als pantalons del seu pare, va pujar fins la seva espatlla i li va murmurar a l'orella:
- Pare, deixa'm que me'n vagi, ja tornaré.

Llavors el llenyataire el va cedir als dos homes per una bonica peça d'or.
- On vols seure? - li van preguntar els dos homes a en Polzet
- Poseu-me a l'ala del vostre barret; podré passejar-me per ella i contemplar el paisatge: ja aniré en compte de no caure.

Van fer el que els demanava i, una vegada en Polzet es va acomiadar del seu pare, els forasters van marxar amb ell i van cavalcar fins al capvespre.

Al cap d'una estona va dir:
- Deixeu-me baixar, ho necessito.
- Bah! no et moguis - li va replicar l' home en el barret del qual viatjava el petit - No m'enfadaré; també els ocells deixen anar alguna cosa de tant en tant.
- No, no - va protestar en Polzet- jo sóc un noi ben educat; baixeu-me, de pressa!
L'home es va treure el barret i el va deixar en un camp que hi havia a la vora del camí. En Polzet va fer uns quants bots i es va amagar en una llodriguera que ja havia vist de dalt estant.

- Bona nit senyors, podeu seguir sense mi! - els va cridar des del seu refugi, en to de burla.
Els dos homes van anar corrents cap al forat i hi van estar furgant amb pals, però no van aconseguir atrapar-lo; en Polzet es ficava cada vegada més endins; i com que la nit no va trigar a arribar, van haver d'emprendre de nou el seu camí enfadats, amb la bossa buida i sense aquell vailet que els havia de fer rics.

Quan en Polzet va estar segur que havien marxat, va sortir del seu amagatall. Afortunadament va trobar-se una closca de cargol buida i s'hi va posar dins.

Poca estona després, quan estava ja apunt d'adormir-se, va sentir que passaven dos homes i que un d'ells deia :
- Com ens ho farem per fer-nos amb els diners i la plata del capellà?
- Jo puc dir-t'ho - va cridar en Polzet des de dins de la closca de cargol.
- Què és això? - va preguntar, espantat, un dels lladres - He sentit parlar a algú.
Van aturar-se tots dos per escoltar, i en Polzet va dir: - Porteu-me amb vosaltres i jo us ajudaré.
- On ets?
- Busqueu per terra, fixeu-vos d'on ve la veu - va respondre.

Finalment el van descobrir i el van aixecar enlaire:
- Infeliç microbi! I tu vols ajudar-nos?
- Mireu - respongué ell. Jo puc passar entre els barrots de la reixa de la casa del capellà, i us passaré tot el que vulgueu endur-vos.
- Està bé - van respondre els lladres - veurem com et portes.

En arribar a casa del mossèn, en Polzet va lliscar fins l'interior de l'habitació i, ja dins, va cridar amb totes les seves forces:
- Voleu endur-vos tot el que hi ha aquí?

Els lladres, espantats, van dir
- Parla baix, no fos cas que despertis a algú!

Però en Polzet, fent com si no els hagués sentit, va repetir tot cridant:
- Què voleu? Us endureu tot el que hi ha?

La cuinera que dormia a l'habitació del costat el va sentir i ja ben desperta es va posar a escoltar. Els lladres, espantats, havien començat a córrer.

Però un tros enllà van recobrar els ànims i pensant que aquell diable només volia fer-los una mala passada, van tornar a la casa i li van dir:
- Vinga, no juguis amb nosaltres i passa'ns alguna cosa.

Llavors en Polzet es va posar a cridar per tercera vegada amb tota la força dels seus pulmons:
- Us ho donaré tot de seguida; només heu d'estirar els braços!

La criada, que seguia escoltant, va sentir amb tota claredat les seves paraules i, saltant del llit, va precipitar-se cap la porta, i els lladres, en sentir-ho, van tocar el dos volant.

La criada, en no veure res sospitós, va anar a encendre una espelma, i en Polzet va aprofitar per anar-se'n al paller sense ser vist per ningú.

La cuinera, després d'explorar tots els racons, va tornar-se'n al llit convençuda de que havia estat somiant desperta.

En Polzet va enfilar-se pel de farratge i va acabar trobant un bon lloc per a dormir. Estava tant cansat que necessitava dormir fins que es fes de dia i llavors a trenc d'alba poder tornar fins a casa dels seus pares.
Però encara hauria de viure moltes aventures.

A l'alba, la criada va saltar del llit per anar a donar el pinso al bestiar. Va entrar primer al paller i allà va agafar un feix d'herba, precisament aquella en la que el pobre Polzet estava dormint, i el seu son era tant profund, que no se'n va adonar i no es va despertar fins que ja era a la boca de la vaca, que l'havia agafat amb l'herba.
- Valga 'm Déu! -va exclamar- Com hauré anat a parar a aquest molí?
Però aviat va comprendre on havia anat a parar. Va haver de vigilar per no caure entre les dents i quedar fet xixina. I després va lliscar amb l'herba. fins a l'estómac.
- En aquesta habitació s'han oblidat les finestres, va dir. Aquí el sol no entra, ni encenen una trista llum.
El lloc no li agradava gens i el pitjor era que, com que cada vegada entrava més farratge per la porta, l'espai es reduïa contínuament. Al final, tot espantat, va començar a cridar amb totes les seves forces:
- Prou ferratge! prou farratge!

La criada, que estava munyint la vaca, en escoltar parlar sense veure a ningú i observant que era la mateixa veu que la nit anterior, va espantar-se tant que va caure del seu tamboret i li va caure tota la llet. Va córrer cap al capellà i li va dir tota esvalotada:
- Senyor mossèn, la vaca ha parlat!
- Estàs boja? - va respondre el mossèn, però, amb tot, va baixar a l'estable a veure què passava. Amb prou feines havia arribat, en Polzet va tornar a cridar:
- Prou farratge! prou farratge!

El capellà va es va quedar atònit, pensant que algun mal esperit s'havia introduït dins de la seva vaca, i va donar l'ordre que la matessin. Així ho van fer: però l'estómac, on era tancat en Polzet, va ser llançat al femer. Allà va mirar d'obrir-se pas fins a l'exterior, i tot i que li va costar molt, per fi va poder arribar a l'entrada. Anava a treure el cap quan li va passar una nova desgràcia, un llop afamat va empassar-se l'estómac d'una mossegada.

Però en Polzet no es va desanimar, va pensar, i des de dins de la seva panxa, li va dir al llop:
- Amic llop, conec un lloc on podràs menjar a gust.
- On és? , va preguntar el llop.

- Ja t'ho explicaré, és en una casa. Hi hauràs d'entrar per la claveguera i hi trobaràs tota mena de pastissets i embotits per poder-te ben afartar. I li va donar les referències de la casa dels seus pares.

El llop no s'ho va fer repetir; va fer el camí fins a la casa, va deixar-se anar per la claveguera i, entrant al rebost, es va inflar fins que no va poder més. Ja fart, va voler anar-se'n, però s'havia inflat tant de menjar, que no podia sortir pel mateix camí.

En Polzet ja hi havia pensat en això, llavors va ser quan, des de dins del ventre del llop, va començar a cridar i a esvalotar amb tota la força dels seus pulmons.

- Calla! - li deia el llop - o despertaràs la gent de la casa!.
- I què! - va respondre en Polzet - Tu bé que t'has afartat, ara em toca a mi divertir-me - i va tornar a cridar.

A la fi, el seu pare i la seva mare es van despertar i van córrer fins el rebost, van mirar a l'interior de l'estança per una reixeta.
En veure que dins hi havia un llop, van anar a buscar l'home una destral i la dona, una falç.

- Quedat tu al darrera - va dir l'home en el moment d'entrar a l'habitació -. Jo li clavaré una destralada i si no el mato, llavors tu li obres la panxa amb la falç.

En Polzet va sentir la veu del seu pare i va cridar:
- Pare! Pare! Sóc aquí! A la panxa del llop!

Llavors l'home content va exclamar:
- Lloat sia Déu, ha tornat el nostre fill! - i va manar la dona que deixés la falç per a no fer mal a en Polzet. Aixecant el braç, va clavar un cop al cap de la fera que aquesta va caure morta a l'acte.

Van anar llavors a buscar un ganivet i unes tisores i, obrint la panxa de l'animal, van poder treure el seu fill sa i estalvi.

- Ai! - va exclamar el seu pare - Quin patiment ens has fet passar!
- Si pare, he recorregut molt de món! Per fi torno a respirar aire pur!
- I per on vas estar?
- Ai pare! Vaig estar en una llodriguera, a l'estómac d'una vaca i a la panxa d'un llop, però des d'avui em quedaré sempre amb vosaltres.

- I nosaltres no tornarem a vendre't ni per tots els tresors del món - van dir els pares, acaronant i petonejant el seu estimat Polzet. Li van donar menjar i beure i li van encarregar vestits nous, doncs els que ell portava s'havien fet malbé al llarg de les seves aventures.

Fi