La pell del cocodril

Als nens dels poblats de Namíbia els expliquen un conte tradicional que diu que fa molt, molt de temps, el cocodril tenia la pell llisa i daurada com si fos d'or.

Diuen que el cocodril es passava tot el dia sota l'aigua, en les aigües enfangades i que només en sortia a la nit, i que llavors la llum de la lluna es reflectia en la seva pell brillant i llisa.

Tots els altres animals anaven a la nit a beure aigua i es quedaven bocabadats contemplant la meravellosa pell daurada del cocodril.

El cocodril, orgullós de l'admiració que provocava la seva pell, va començar a sortir de l'aigua durant el dia per presumir-ne.

Llavors, la resta d'animals, no tan sols hi anaven a la nit a beure aigua, si no que també s'hi apropaven quan brillava el sol per a contemplar la pell daurada del cocodril.

Però va succeir que el sol brillant, a poc a poc va anar assecant la pell del cocodril, coberta d'una capa de fang, i cada dia s'anava de mica en mica enlletgint.

En veure aquests canvis en la seva pell, els altres animals van anar perdent la seva admiració pel cocodril.

Cada dia, el cocodril tenia la pell més arrugada fins que li va quedar com ara la té, coberta d'escames grans i dures de color marró.

Finalment, davant d'aquesta transformació, els altres animals no van tornar a beure durant el dia i doncs ja no podien contemplar la bonica pell daurada del cocodril.

El cocodril, abans tant orgullós de la seva pell daurada, mai es va recuperar de la vergonya i de l'humiliació i, des d'aleshores, quan s'apropen altres animals es submergeix ràpidament a l'aigua per amagar-se, i tan sols els seus ulls i les seves narius sobresurten de la superfície de l'aigua.